Ser conscient del ser del teu jo, sóc present en la distància curta com respirant, pensant que a cada glop estàs més a prop del tremp ,aquell detall de l'ànima fàcil d'oblidar, quan fem present el nostre ser conscient, et somriu perquè és el regal, el ser sense paper d'estrassa embolicat amb un sospir de vida viva que viu tan dins del pou del ser que no sóc conscient i sóc perquè n'escric conscient d'estes paraules que tu ara reescrius i vius el vent amb riure present al teu sóc del temps conscient
On està el centre? On es troben les mirades? On es perd la vida buida, ofegada de llum i falta d’ombres? A l’entrecama de l’esser el poeta es traga tots els versos de cada dia. Un plat d’entrecuix de pollastre i entrecop d’especulació servida fresca, transparent. Embeguda d’oli de motor. Marinada d’actualitat. I per resposta, en la distància, celebrem el funeral de l’ànima. Grisa processó de l’esperit covard. Encorbat cap a dins com un caragol. Que es torna a perdre mirant-se el cor. El centre del plat fondo. El centre de l’abisme transparent. On la mirada és el centre de la creu.
I al centre del nostre món reprenem la tertúlia del Desert de la Paraula. Esperem que tots els últims divendres de mes ens puguem vorer al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida. La pròxima el divendres 25 de setembre a l’hora de sempre. Sopar, molles i tertúlia...
He deixat enrere el Desert de la Paraula. Si fa potser han passat deu minuts. I amb La sorra, encara calenta, que porte entre els dits dels peus vull escampar-vos aquestos versos de Bronwyn, del Cirlot.
Cielo de mi desgarramiento rígido,
agua de mi pobreza de desierto,
blancura de mi gris desenterrado,
cuerpo de mi existencia incertidumbre.
Bosque de mi llanura donde estéril
una concentración de muertes calla.
Relámpago incendiario de la noche
vertida en las estrellas de tus ojos.
Palabra de mi lúgubre silencio
perdido entre las rejas del horror
de un hierro milenario que me acerca.
Bronwyn descendimiento, sola Bronwyn.
(Ediciones Siruela S.A., 2001. pàg 451 de Bronwyn)
Sols hem tingut temps per banyar, o més bé deixar-los humits, tres dits del peu esquerre. L’oasi simbòlic, místic i desconegut del barceloní Cirlot ens ha cobert d’imatges del no món.
La pròxima parada al vers següent. Quan les ganes de veure ens deixen beure de la llum de la paraula. De Cirlot o d’un altre mestre.
Cirlot, i la seua obra, han caminat pel desert de la paraula sempre de la ma simbòlica del misticisme més poètic. Potser per això s’ha tardat prou en reconèixer l’oasi que suposa la seua Paraula en aquesta travessia pel desert. Nosaltres, beduins del vers i la paraula escrita, volem descansar un moment a recer de les seues palmeres i veure l’aigua dels seus versos.
En 1968 diu el mateix Cirlot; “Si publique pocs exemplars és perquè crec que en l'actualitat és molt difícil o quasi impossible interessar amb una poètica nova, sobretot si aquesta versa sobre experiències espirituals i no sobre problemes de la massa. La humanitat vol convertir als poetes en periodistes, agents de publicitat o sacerdots, gèneres molt distints i respectables en diversos graus. Però el poeta no és res d'això. És tan sols algú que respon a preguntes formulades per quelcom que s'assembla al no res. I la seva veu té una ressonància que no podria evitar encara que volgués. A això se li diu hermetisme”.
Per això li dediquen el divendres 26 de juny la tertúlia del Desert de la Paraula. Com tots els mesos ens trobarem al Casal Jaume I a les 21:30h per tornar a gaudir de la companyia dels beduins de la paraula. Molles i versos com sempre.
Tertúlia de molles literàries de la Gent del Desert
Reprenem les tertúlies després del gran èxit aconseguit amb el llançament i presentació el passat dia 30 d’abril del segon CD poeticomusical de Gent del Desert Molles. Amb més il·lusió que mai ens ajuntarem per començar a plantejar noves tertúlies i nous projectes.
Abans de la Festa del Treballador de l’1 de maig la Gent del Desert va presentar el seu nou treball poetic-musical “Molles” a l’Espai Cultural el Filaner.
La festa de presentació va ser privada i per als amics, molta festa i molts amics fins altes hores de la matinada a vora riu, ja que amb el llançament ja hi havia previstos alguns bolos. Com per exemple el dissabte passat 2 de maig a Barxeta en l’homenatge a Joan Pellicer on va particiapar també Pep Botifarra.
El diumenge següent, 3 de maig, la Gent del Desert tenia un alte bolo a Ràdio 9. On Jesús, Sergi, Camil i Honorio van arrancar algunes notes del nou disc amb cançons com Education for Citizenchip que és de les que més èxit està tenint. Recordem que ja en la premaqueta va tindre 6.000 visites al myspace en poc més d’una setmana.
De moment ja hi ha actuació prevista per al 4 de juny a l’UNED d’Ontinyent a les 20:00h.
Quan ja havia estat concedit fa més d’un mes a l’entitat Escola Valenciana el permís oficial per presentar la campanya de les Trobades d’Escoles en Valencià 2009 a la Biblioteca Valenciana, un funcionari ha comunicat als organitzadors que el govern presidit per Camps ha denegat la cessió per realitzar l’acte, sense cap altre argument que el de que les dependències de la Biblioteca Valenciana són per a ús exclusiu de la Generalitat Valenciana. L’Escola Valenciana, que ja havia convidat a l’acte de Sant Miquel dels Reis tots els col·lectius habituals, ha rebut la notícia amb sorpresa i ha sol·licitat la negativa per escrit.
L’entitat dedicarà enguany les Trobades 2008 a potenciar la lectura en valencià de l’alumnat, i és per això que havia demanat presentar la campanya en una sala de l’emblemàtica Biblioteca.
L’entitat organitzadora ha anunciat que la presentació de les Trobades serà igualment el dimecres 1 d’abril i es durà a terme al Col·legi Pare Català del barri de Benimaclet de València.
No fa falta explicacions perquè està ben clar que açò és poesia:
"Després d'un any sabàtic i de celebrar la 3a Intercomarcal Cabotista en l'exili cubà, enguany (bicentenari del naixement de Bernat i Baldoví) torna a aparéixer La Cabota, la revista satírica més seriosa que ha donat esta terra: publicada per primera volta en paper la primavera del 2005, a l'any seguent celebrà el seu primer aniversari a Gandia amb la 1a Intercomarcal Cabotista, un festival amb els millors -i més graciosos- artistes valencians i, en 2007, després de huit números La Cabota es deixà d'imprimir després de la 2a Intercomarcal Cabotista, pendent de la refundació del cabotisme i de l'ampliació efectiva de la seua àrea efectiva d'implantació, de l'Horta de Gandia a la resta del pastís valencià -Valldigna inclosa-.
Ara, La Cabota es refundarà com a portal digital baix la supervisió de l'exiliat Mr. Cabota i amb l'equip habitual d'Ausiàs de Borja i Martorell, Lucrècia de Borja i Bairén, Xiquet Alemany i altri, amb una nova edició del congrés de tot el cabotisme, l'antic i el modern: este dissabte, 4 d'abril del 2009 a les 11 de la nit al Cine Goya de l'Olleria (la Vall d'Albaida ), podreu escoltar les ponències de Carles Pastor (artista local emigrat a la Safor profunda), el Tio Fredo (una jove promesa emergent de la cançó d'autor), Marian Díez (monologuista monovera amb més de mil cares), Senior i el Cor Brutal (estil americana però per riberenques), Pepet i Marieta (riberencs dellà el Sénia) i el retorn de l'exiliat per excel·lència, Lluís el Sifoner, l'assot -i la ferradura- de la gauche divine, l'enfant terrible de la Nostra Cançó. L'entrada, com sempre, a 5 euros per cap; ja podeu reservar-ne fins a tres-centes per correu a la cabota punt org.
Ja és una realitat el CD “Molles”, el nou disc de Gent del Desert. En aquest, el grup ha aplegat onze creacions pròpies (dues basades en temes populars), en algunes de les quals apareixen textos de poetes amb qui comparteixen conversa i amistat, com ara Lluís Roda, Antoni Espí o Ignacio Navarro Lavara. La producció artística, a càrrec de Jesús Barranco, i la presència amb veus i instruments del poeta Sergi Torró o del músic Marc Pérez (El Corredor Polonès, Gàtaca), han sigut coronades amb les col·laboracions de nombrosos músics com el membre d’Obrint Pas Miquel Gironés, el multiinstrumentista de Banyeres de Mariola Miquel Payà, els virtuosos guitarristes ontinyentins Camil Gonzàlez i Pablo Gisbert o el tècnic de so Javi Penadés “Carnisser”, membre del grup de metal Drueida.. El grup va sorgir el 2006 com a prolongació de la tertúlia literària El Desert de la Paraula, que es reuneix habitualment al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida, amb l’espectacle titulat El pèndol i la terra, en què es musicava l’obra de l’escriptor d’Ontinyent David Mira i Gramage.
Text llegit per Jesús Barranco, professor de Valencià a l’Institut Jaume I d’Ontinyent, membre del grup musical Gent del Desert i de la tertúlia literària del Casal, així com crític musical de la revista Crònica–Tribuna d’Opinió de la Vall d’Albaida.
JESÚS BARRANCO: Fa un mes, Marc, el tècnic del Casal, em va encarregar la presentació del llibre Històries del paradís, de Xavi Sarrià, un èxit tan important, i vaig acceptar immediatament tot imaginant-me ja una sala plena com la que ara contemplem.
La popularitat del seu autor es deu a Obrint Pas, grup que lidera des de l’inici, fa quinze anys. Una banda que, entre altres coses, com el seu benparit nom indica, ha ocasionat una espècie de moviment musical i ja ha donat peu a que altres escriptors en feren llibres, com és el cas de “Del Sud”. Una banda consagrada amb pas ferm que acaba de coronar trajectòria amb el disc i gira Benvinguts al paradís. No fa ni un mes que es va tancar, a Berlín, la gira d’Obrint Pas, aquella que a l’estiu va passar per Ontinyent, com sabeu tots. L’endemà del dia que Xavi i els seus compares tocaren a Berlín jo em vaig comunicar amb Santo, un artista de Banyeres que viu allí, i em contava que havia assistit al concert emocionat. És segur que gran part dels que som ací reunits hi havíem acudit també amb l’esperança d’un concert en format acústic, com s’ha realitzat en altres actes com el d’avui, o com el que demà farà amb Feliu Ventura a Benissa. Però, en fi, no vull deixar de costat més temps la importància del llibre.
Durant aquest mes i mig, he resseguit per Internet, pràcticament al dia, la ingent faena duta a cap per aquest pencaire, treballador incansable, que es diu Xavi Sarrià. He estudiat el llarg rastre deixat a tots els mitjans de comunicació a partir de la irrupció d’Històries del paradís la passada tardor, just a temps per a fer tremolar tots els aspirants a “llibre en català de 2008”, fins a l’exhauriment, en tres mesos, de la primera edició, 5.000 exemplars. Un llibre que ni tan sols cal que recomanem els professors, perquè bona cosa dels alumnes més espavilats, el compren i el lligen per plaer, per a profit seu, sense necessitat de cap examen, gaudint del seu missatge, tan colpidor com estimulant, i agraint la seua comprensibilitat, en absolut exempta d’elaboració.
Articles, ressenyes, entrevistes, posts, la campanya editorial, pàgina web del llibre... converteixen tot el que jo puga dir ara en reiteratiu. Hi ha hagut l’aprovació d’escriptors exigents i la de crítics severs, lliçons professorals i lectures fraternals, hi ha hagut qui ha mirat de destriar influències cinematogràfiques o, fins i tot, conseqüències sociològiques, hi ha hagut entrevistes amb l’autor reveladores de la seua formació i de la seua decisió de combinar la faceta de cantant amb la d’escriptor.
L’activitat al voltant del llibre ha sigut, doncs, incessant: fa uns dotze o tretze dies, per exemple, Xavi estava presentant-lo ací prop, a Otos, junt a personalitats entranyables, alguns d’ells amics d’aquesta casa, i ara és ací. Però no us feu idea de la quantitat de llocs on pot haver estat només en aquests dotze o tretze dies! A Salt, a Aldaia, a Amposta, demà a Benissa... Sempre amunt i avall del nostre territori, en contacte directe amb els activistes del fet cultural en català. Així és que aquest cavaller treballa molt. Per això crida la nostra atenció i mereix la nostra atenció. I en deixa constància escrita als seus modèlics blogs (un gènere que comença a estar als llibres de text del qual Xavi Sarrià ens proporciona exemples de la millor classe).
Un pencaire, i un emblema també. Pel que la seua excel·lència té d’emblemàtic. Emblema de la llengua, de la seua revifada, de la consolidació d’un estàndard d’avui. El valencià d’avui. Emblema del coratge, del compromís, un compromís on també pot arrelar l’èxit, com ja es havien encarregat de mostrar alguns mestres de la Cançó. Un artista que prestigia la llengua i el país, una veu que ens manté esperançats.
I permeteu-me ací, un canvi brusc. Perquè adoptaré, momentàniament, la pitjor perspectiva que es pot adoptar en un text de presentació: parlaré un moment sobre mi. Resulta que jo sóc de València, del carrer Alboraia, a tocar de Benimaclet, on vaig anar a escola. El barri on va anar a instal·lar-se Xavi Sarrià quan era encara un xiquet que venia de Barcelona.
Xavi Sarrià i jo hem xafigat els mateixos espais, carrers, aules (l’institut Benlliure, la Facultat de Filologia). Ell i jo hem conegut, amb onze anys de diferència –els que sóc major que ell– els mateixos ambients, locals... el mateix barri. Una paraula, “barri”, molt important en la seua obra. Fa quinze anys (just el temps que fa que Obrint Pas existeix) que jo me’n vaig vindre a viure a Ontinyent, i per això ell i jo no havíem arribat pràcticament a xocar de colzes. Però aquell és el meu barri, –el nostre barri, Xavi, i el de molta més gent. Un barri on, durant la meua infantesa, quasi tots els nostres majors –botiguers i botigueres, professors i professores, pares i mares– semblaven haver-se conxorxat per amagar-nos la llengua o, en tot cas, per ensenyar-nos a infrautilitzar-la i a discutir sobre ella. I, els pitjors, a malfiar-nos de la gent del lloc on Xavi va nàixer.
Per això és per a mi un plaer donar públicament l’enhorabona a Xavi Sarrià pel que ha fet, una obra musical i una obra literària que ens parlen de nosaltres i ens parlen del món, tot donant-li les gràcies pel plus impagable que per a mi té que això ho haja fet des del meu barri –el nostre barri, Xavi.
Ignacio Navarro Lavara (1 de febrer de 1960, Motilla del Palancar, La Manxa) és autor d’una vasta i potent producció poètica que, a data d’avui, s’ha concretat amb la publicació de dos dels seus poemaris.
En el primer, La rosa regresada, publicat el 2005 per l’editorial Atalante dins de la seua col·lecció de poesia “Versos y Trazos/Versos de Yedra”, el poeta aborda el que queda de l’amor quan cerquem el seu rastre en la paraula del poema: ¿Quién no sintió una caricia como la única verdad recobrada? ¿Qué sombra del paraíso se nos agiganta, entonces, como un laberinto recobrado? ¿Cómo, con qué poética se atreve el poema frente al discurso amoroso, en surrealistas, románticos, trovadores o clásicos?
En el segon, El árbol en el hombre, publicat a la mateixa col·lecció en novembre del 2008 i principal motiu de la presentació i tertúlia del pròxim divendres 13 de febrer, Navarro Lavara planteja un recorregut de tres parts a través d’un mateix cicle: A “El Mundo” ens presenta distints arquetips de la psique, la paraula ens mostra tot el que la llengua transfereix de la vivència humana, el que el poema sap de l’home. “Intenso ser Intento” és la tensió per percebre el canvi del món. El conflicte entre el subjecte i l’objecte embasta la dificultat per subjectar el llenguatge i els referents, l’objecte, en aquest cas l’objecte del desig, el tu…, en definitiva: l’amor, el temps, el record (i potser l’oblit inefable). Finalment, “El árbol en el hombre” és l’última baula en el cicle de la vida, i res no podria substituir el plaer de la lectura que acaba amb el poema que posa nom al llibre.
La presentació i lectura d’aquest poemari es faran durant el sopar i posterior tértulia del “Desert de la paraula” al Casal Jaume de la Vall d’Abaida, a Ontinyent, el divendres 13 de febrer de 2008, a les 21.45. Esteu convidats.
Finalment, el treball d’estiu i tardor ha donat fruit: ja és una realitat el màster de Molles, el nou disc de Gent del Desert. En aquest, el grup ha aplegat onze creacions pròpies (dues basades en temes populars), en algunes de les quals apareixen textos de poetes amb qui comparteixen conversa i amistat, com ara Lluís Roda, Antoni Espí o Ignacio Navarro Lavara. La producció artística, a càrrec de Jesús Barranco, i la presència amb veus i instruments del poeta Sergi Torró o del músic Marc Pérez (El Corredor Polonès, Gàtaca), han sigut coronades amb les col·laboracions de nombrosos músics com el membre d’Obrint Pas Miquel Gironés, el multiinstrumentista de Banyeres de Mariola Miquel Payà, els virtuosos guitarristes ontinyentins Camil Gonzàlez i Pablo Gisbert o el tècnic de so Javi Penadés “Carnisser”, membre del grup de heavy metal Drueida.
El disc Molles va tindre un avançament la passada tardor, quan es va fer pública la cançó “Education for Citizenship”, la qual es pot considerar un petit èxit ja que va ocasionar cinc mil visites al seu myspace en qüestió de tres setmanes. Ara s’hi afigen la novetat de dos lliuraments més, la titulada “Endavant els argonautes”, sobre textos del prestigiós Salvador Jàfer, i la rumba “Gat”, que tancarà el disc. Avancem també ací part del treball gràfic, realitzat per Neuraska Produccions, així com els crèdits.
El grup va sorgir el 2006 com a prolongació de la tertúlia literària El Desert de la Paraula, que es reuneix habitualment al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida, amb l’espectacle titulat El pèndol i la terra, en què es musicava l’obra de l’escriptor d’Ontinyent David Mira i Gramage. Les tretze peces d’aquell muntatge van ser enregistrades i recollides en un disc, i quasi totes s’han pogut escoltar al myspace.
GENT DEL DESERT: MOLLES
SANT DIMONI (Sergi Torró / Jesús Barranco)
PLANYS DEL MALALT (Severí Vila / Jesús Barranco)
ENDAVANT ELS ARGONAUTES! (Salvador Jàfer/ Jesús Barranco)
LA CIUTAT I LA VINYA (Antoni Espí / Popular)
EL RECORD (Lluís Roda / Jesús Barranco)
VORA EL BARRANC DELS ALGADINS (Jesús Barranco / Partaka)
LES BOIRES D’ÀVALON (Ignacio Navarro / Jesús Barranco)
MANIFEST MATRIOTA (Rafael López / Marc Pérez)
EDUCATION FOR CITIZENSHIP (Pinky / Jesús Barranco)
LLUNY DE BABILÒNIA (Sergi Torró / Camil Gonzàlez)
GAT (David Mira / Jesús Barranco)
MOLLES ÉS UNA PRODUCCIÓ DE GENT DEL DESERT DIRIGIDA PER JESÚS BARRANCO, REALITZADA DURANT L’ESTIU I LA TARDOR DE 2008
GENT DEL DESERT: Jesús Barranco, Marc Pérez (veus, música); Sergi Torró, Pep Alfonso (veus, textos); Vicent X. Vila (percussió, veus).
POETES CONVIDATS: Ignacio Navarro Lavara, Severí Vila “Nino”, Rafael López “Llop”, Antoni Espí, Pinky i els mestres Salvador Jàfer, Lluís Roda i David Mira.
