divendres, 30 de desembre del 2011

Collons Ferrater! Serà precís!


Ja feia temps, perdut potser, que no et parava l'orella. Des de l'institut que no em rebentava granets sobre els fulls del primer Ferrater que algú, desaprensiu, em va deixar caure a les mans; "Tin açò és de puta mare!".

Hui abans d'entrar al llit he entropessat amb unes dones i uns dies d'edició definitiva. De res tinc gana xaval!

A més a més amb la "Fi del món" pàgina 63.

Puc repetir la frase que s'ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.


Buscava un oasi al desert del meu monòleg i m'he perdut, com sempre, al carrer principal del poble mentre la gent ix de missa Sant Miquel. On collons serà el puto poeta quan el necessites! Aleshores es presenta l'arcàngel San Gabriel a ofrenar noves glòries a la fi del món. Segur que es pensa que és l'Ovidi reconvertit a poeta sense instrument, sense paraules.

Jo sols volia dormir. Acaronar els malucs de la Rosanna mentre ella dorm i jo ho intente. Fer-me il·lusions, al·lucinacions de llibre, mentre llegia poemes per dormir entre línies.






dijous, 29 de desembre del 2011

Estendre paraules mullades



Estendre roba és com ficar paraules seguides, de dos en dos com calcetins, i després pots penjar calçotets i bragues, i mentre penses que són versos de colorets diversos. No passa gaire temps i te n'adones que senzillament estan secant-se. I de que serveix una paraula seca? Perquè rellegir un vers ressec al desert de les paraules?

Les pinces són de fusta però el llapis és electrònic i malgrat el temps les paraules continuen seques. Qui serà el poeta? Qui humitejarà les paraules? Qui farà versos d'aquesta vida estesa, resseca i mutilada?


Foto obra de elrentaplats de flickr

divendres, 23 de desembre del 2011

Milions d'imatges

"Una imatge val més que mil paraules". Potser s'equivoca el lector. Doncs el poeta sap que unes poques paraules evoquen milions d'imatges. Escolta, entre versos, les imatges de poques paraules que escancia el poeta. Ensuma la fragància que deixen les lletres al seu pas fràgil pel paper cru. Si pots escoltar el silenci del poema arribaràs a entendre perquè som ara i ací, entre paraules. Amb els peus nus acaronant la cimolsa de les seues entreteles.

dijous, 15 de desembre del 2011

Vers curt


De nit i altres versos curts

Hui és un dia sense ritme poètic. Arribada la nit el ritme es fa coto-fluix i la metàfora s'enfosqueix als llençols somorta, amb humitat reclosa. La poètica s'ha aturat a l'atzucac del carrer de baix, al barri vell. Bell com la poesia sense poètica, sense vida, sense seny, sense... sense.

Ha estat un dia curt, de pocs versos, de monosil·labs que cauen sols a l'engonal de la vorera, al costat de la cagada del gos. Merda d'amo de gos. Mal sabor de boca per anar a dormir la mona d'un dia curt, com un vers sense pa.

Deixarem caure el cap al coixí i deixaren passar a poc a poc els versos blancs d'aquest dia que s'apaga dins d'un somni o dos o tres o més. Potser serà una nit llarga, poètica.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Per tonar a parlar... rellegir Baudelaire

 Foto de Nadar, 1856. Utilitzada per a Edicions 62
a la portada de "Les Flors del mal" a cura de Jordi Llovet


     Benedicció, de Chales Baudelaire

     Quan, seguint un decret de potències supremes,
     en el món ensopit apareix el Poeta,
     la mare, espantada, amb paraules blasfemes
     aixeca els punys a Déu, que en té pietat:

     "Ah! Hagués parit un niu ple d'escurçons
     en comptes d'alletar aquest poca cosa!
     Maleïda la nit de plaers molt efímers
     en què al ventre vaig concebre la meva expiació!

     [...]

Una benedicció estranya és el Poeta per a la mare del Poeta, la paraula. Estranya també és la benedicció de caminar novament pel Desert de les Paraules. Retrobar espais, entre versos, oblidats i proscrits a l'expiació de viure, entre dies i nits, ofegat entre subjecte, predicat i complements diversos. Recuperaré l'espai retorçut al temps, verbal però present, de les tempestes intestines.

Després de tant de temps, verbal però passat, ací t'escric entre versos conversos. Doncs creient sóc en les paraules del Poeta. Maleït poeta, maleïdes paraules de creació dispersa. D'una vida entre paraules, esperant respostes, però sense fer preguntes.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Fandago de Gent del Desert a la presentació de l'Homenatge a Miguel hernández

El passat divendres 25 de març va tindre lloc la inauguració de l'exposició en homenatge a Miguel Hernández. A les 20:00h al Centre Cultural Caixa Ontinyent multitud d'artistes, poetes, músics, fotògrafs, pintors, escultors... van homenatjar al poeta d'oriola amb les seues creacions. Entre elles la veu de Gent del Desert de la ma i la guitarra de Jesús Barranco. El següent vídeo és una mostra.

divendres, 1 d’abril del 2011

La mort del milicià poeta




El vent del poble,
bufa suau i dòcil
en temps de guerra.
Apuntat amb ritme poètic
amb els cànons mètrics
d'un milicià mort i sepultat
entre línies de prosa
poètica. Milícia poètica.
Vida, vers a vers
entre camarades
de patiment i lletra.
Mort, vers a vers
entre càmeres
de pedra i lletres.

L'epitafi del poeta:
Ací va escriure, mort,
els últims versos
el poeta del poble”.




poema de Pep Alfonso
Poema i fotos de l'exposició en homenatge a Miguel Hernández
Ontinyent, del 25 de març al 20 d'abril de 2011
Centre Cultural Caixa Ontinyent



dijous, 20 de gener del 2011

Retrobament desperdut, bru




Fa molt de temps que passa el temps i no mire enlloc. La vista la vaig perdre a l'interior dels ulls, al fons de la cova on m'han parit per ser humanitat. No és exactament un úter ja que té dignitat perduda i ofegada dintre d'una bota on fermenta blat. Fotre, si que fa temps que no vomite paraules, fermentades i tendres, al desert de les paraules. Potser sóc un malparit, això sí, per una santa, per no reescriure de quan en quant als amics, uns versos. Encara que siguen d'oblit. Dignes i oblidats com la parla acostumada a l'amistat. El so que desperta la conversa dels beduïns embeguts de cervesa aigualida, amarga.

Esmortit em trobe al vell mig d'una ventada d'arena i lletres del desert de les paraules. Oblit terrós, bru, perdut, fotut, temut,... amb tots els uts. He reviscolat envoltat d'amics. Rehidratat, amb blat fermentat, entre els braços dels sants-dimonis, fraternitat heterogènia, pulcra, bruna... impol·luta, terrosa i oblidada. Torne, de sobte, a convertir-me en home immaculadament desperdut entre milions de síl·labes blanques. Dipositades amb les mans del subconscient entre els grans del calm desert.

Porca misèria recordar noms subjectes, o seran objectes directes?, d'anys fa. El rellotge no perdona. El temps mata mots i ofega crits de malsons i renglons torts. No patiu, germans som vius i a les mans de Déu beguem al Pub “Les campanes”. Aiguamel fermentada al·lucinògena que m'alimenta mentre em sobrepassa el vent, que càlid m'arrossega la pell i el baix ventre, les entranyes d' Azrael, que és el meu amic caigut.

No se si estic segut amb els amics o al centre neuràlgic de la meua ment. Però se que sóc pensat, aleshores sóc una ment desperta. Que està de copes amb els amics al Pub “les campanes” i els companys d'Azrael fumen i fumen pensaments pesats i torts. Enrocats amb els meus oblits oblidats i bruns, perduts, i uns uts i altres no. Però de ben segur que són molt uts doncs són la primera nota que la meu ment va somniar desperta mentre jo dormia i t'esperava. Entre línies, entre versos blancs que no tenen un final finat.






dijous, 13 de gener del 2011

El silenci poètic



Regal dels Reis Mags

Els Reis són més màgics que l'Andreu. I com fa temps que estic sec de poesia m'han avocat un doll de Lledó ple de paraules, blanques: New York, Nabokov, bicicletes i Nadir. Disperses i paraules verges que m'esperen en un silenci de complicitat i èxtasi quasi sexual o millor dit, religiós i místic el silenci. Jo què sóc creient, en Déu i en la poesia, preferisc l'èxtasi de la paraula feta carn que no el de la carn desfeta entre paraules ofegades, arrencades de la passió. Però un vers be val una passió i una oració d'agraïment al Pare.

Llegirem i mentre escriurem, entre línies, contant l'experiència del silenci poètic i religiós tot d'una, paraules que suren a la ment blanca, com la vida. Per escriure.