dimecres, 26 de novembre del 2014

La primera nit sense el corredor



Aquesta nit Agnieszka no ha pogut resistir els dolor del part. Després de 15 anys l'embaràs d'Agniezska ha estat frustrat. La criatura, de malnom #elcorredorpolones, no ha resistit els espasmes del part sense epidural. La mare volia un part natural i sense intervenció ni divina ni molt menys d'humans especialitzats en parts sense dolor. No hi ha silenci a la nit que no puga omplir el dolor d'uns pares en perdre els plors harmònics d'una criatura grunge o de sons alternatius a la mitjana normal. La nit ens té malacostumats als sons que no suporten la llum del dia, el compàs de quatre quarts. Ara la Cèlia, la deessa de la nit, dirà Jane dispara als estels de Mugroman. I els plors d'aquest mostre es quedarà en uns fenòmens tangibles que mullen la cançó trista de Cindy Lance.

No vull desaparèixer com una cançó negra d'ones hertzianes sota el control sagnant del meu heroi. L'anul·lació del jo no és cap heroïcitat de vos meretriu, la València més senil potser, però mai l'heroïna d'un Rèquiem del Krzysztof Wojtkiewic amb ovni final inclòs.

La nit és un recer per a l'estranya llum d'uns cigarrets. No em digues que no ho saps? Viu de nit i mor, un poc, de dia en escoltar els sons que es perden pel corredor llarg, estret i fantasmagòric del polonès.

Un noctàmbul que no oblida mai el joc perillós que va tindre lloc a l'hiperespai. 


http://youtu.be/-OZGvXebBpM?list=UUo-owJMnnYKEhZ4Z5MhdYQA